« No cal entestar-se que els nostres nens parlin cap altra llengua més que la castellana, la qual és la llengua imperial de la seua pàtria. El francès, l'anglès, l'alemany, l'italià s'han d'estudiar com el llatí i el grec, sense ànim de parlar-los.[4] »
Tot i que al paràgraf següent fa mofa i atribueix aquestes paraules al seu mestre:
un hombre un tanto reaccionario, y no siempre de acuerdo consigo mismo, porque, por otro lado, no podía soportar a los castizos de su propia tierra, y si eran de Valladolid, mucho menos.[5]
Llavors seria massa fàcil acusar-lo d'anticatalanista pel sol fet d'exaltar Castella, no pas en detriment de qualsevol altra regió espanyola i recrear en personatges ficticis amb trets reaccionaris.
L'espanyolisme és inherent a la seua obra i, justament, fa ús del seu apòcrif, Juan de Mairena, per expressar-ho sense cap mena de dubte:
« D'aquells que diuen ser gallecs, catalans, bascos, extremenys, castellans, etc., abans que espanyols, desconfieu-ne sempre. Acostumen a ésser espanyols incomplets, insuficients, dels quals res de profit pot esperar-se.[6] »
Aquest tipus d'afirmacions no acostumen a alterar l'afecció que envolta l'aurèola republicana i progressista de Machado, icona actual del progressisme espanyol com ho certifiquen les cançons de Joaquín Sabina i Joan Manuel Serrat, qui va sofrir dures desqualificacións pel sector més nacionalista català per versionar un referent andalús i no pas català, com havia fet fins aquell moment. N'és un exemple la biografia elaborada per Ian Gibson quan interpreta la correspondència privada del poeta del 2 de juny del 1932 amb Pilar Valderrama amb un to comprensiu davant dels judicis antiseparatistes de la parella:
« En la seua carta, Pilar s'ha expressat defraudada amb el desenvolupament de la República i, especialment, pel que sembla, amb la qüestió de l'Estatut català, el qual al llarg del maig del 1932, hom debat intensament en les Corts, amb memorables intervencions d'Ortega y Gasset, Unamuno i, sobretot, Manuel Azaña. Planeja sobre el nou règim el fantasma del separatisme català.[7] »
De totes maneres, si hom consulta el contingut íntegre de l'epístola en qüestió, s'hi pot comprovar que els judicis i l'animadversió contra els privilegis derivats de l'autonomia de Catalunya eren un eix troncal de la ideologia política de Machado:
« Raó tens, deessa meua, quan em dius que la República -tan desitjada! Jo confesso haver-la desitjat sincerament- ens ha defraudat una mica. La qüestió de Catalunya sobretot, és molt desagradable. No m'hi dono per sorprès, perquè el mateix dia que vaig saber el cop de mà dels catalans ho vaig dir: "Els catalans no ens han ajudat a portar la República, però seran ells els qui se l'emportaran." I en efecte, contra aquesta República, on no hi manquen homes de bona fe, milita Catalunya. Crec amb Don Miguel de Unamuno que l'Estatut és, pel que fa a Hisenda, un veritable atracament, i pel que fa a l'ensenyament alguna cosa veritablement intolerable. Crec, però, que encara cal una reacció en favor d'Espanya, que no concedeixi a Catalunya sinó el que és just: una moderada autonomia, i res més.[8] »
És a dir, el seu pensament jacobinista considerava la política nacionalista catalana com un anacronisme que calia combatre
